La gran regata de la vida
Josep Maria Espinàs a El Periódico del 22 de gener del 2011
Potser la prova esportiva que em fa més impressió és la volta al món en minivaixell sense escales. Dues persones soles lluitant intensament durant mesos en condicions atmosfèriques i marítimes sovint temibles.
Naturalment, l’alpinisme de les grans altures també és una aventura formidable. Però emprendre una regata que intenta donar la volta al món em sembla especialment arriscada. I no només per la possibilitat de perdre la vida -em sembla que hi ha altres activitats esportives que poden ser més fàcilment mortals-. El que dóna grandiositat a la regata mundial és la sensació de fragilitat de la petita embarcació en els immensos oceans. I també el fet que només dues persones puguin ocupar-se de tirar endavant l’aventura. Dos homes sols en un petit espai. I un dia, un altre, un altre…
La volta al món sense escales. Sense poder aturar-se ni un sol dia en un port acollidor i recuperar les sensacions de vida normal. Una mica de respir momentani en una llarga aventura de tensió.
Només es pot fer una escala si la embarcació pateix alguna avaria
-no gens estranya si es té en compte l’esforç a què estan sotmesos el buc i les veles-, però això pot suposar un endarreriment no superable. Però si passa això, els tripulants no es donen per vençuts. Un cop resolt el problema, tornen a la mar. Potser anaven segons, i quan tornen a córrer ja els han passat cinc o sis competidors. No importa. Al mar pot passar tot. L’itinerari és llarg -la volta al món- i les onades i els vents són agents de l’atzar.
Calmes i tempestes. Com una metàfora de la vida. Ni les calmes prolongades ni les alteracions excessives són bones per a la navegació. L’ideal és mantenir un bon ritme, sense massa desviacions forçades, sense paràlisis ni precipitacions. Algú em dirà que d’aquest ideal no se’n pot dir vida, i l’entendré perfectament. L’atonia pot ser penosa.
Però és un fet que en la majoria de les vides hi ha moments de progrés plàcid, amb vent a favor, i moments de ventades que fan difícil mantenir el rumb. En aquests casos, cal tenir un port de refugi. I cada u ha de trobar el que tingui més a l’abast.
Hi ha navegants solitaris. Però en aquesta volta al món hi ha dues persones a cada embarcació. Practicar durant uns mesos la col·laboració i el respecte. Això sí que és una lliçó.
